Els arbres han mort, cauen pel pes del gel com si de fulles es
tractéssin. La gent tapada fins el nas se'ls mira caure indiferents.
Arriben tard al treball. Tapats per la bufanda, gorro, jaqueta,
leotardos no es preocupen del fred dels arbres. Qui se n'hauria de
preocupar d'aquests dinosaures de pell fosca i arrugada?
Un altre arbre cau, prop d'un cotxe. Les alarmes alerten a la gent, alguns gossos lladren espantats, tothom mira els cotxes, no sigui pas el seu l'afectat. A als arbres, ningú els mira. Per qué els hi hauriem de fer cas?
A l'escorça dels arbres, arrugada, dura, gruixuda, aquest any se'ls hi ha afegit una altre, de trasparent, líquida, freda que els abraça mortalment, trencan-los primer les branques i després el tronc senser. Un altre arbre cau, cridant, gemengant és que ningú no ho podrà aturar? La gent s'aparta i de la por passen a l'enfadament. Se senten traïts per aquests arbres, que els donen només ombra i aixopluc durant els calurosos i plujosos estius. No s'andonen, encara de la fatalitat del cas. Qui podrà aixoplujar-se més sota les seves branques si no existiran més. Llavors, quan ens n'adonem el terror ens recorrerà per tot el cos, però llavors, ja serà massa tard. Culparem als altres, al clima fins i tot a la lluna o deú qui sap qui, però els arbres ja no hi seràn, el sol ens esclafarà els nostres rostres, i la pluja inundarà els nostres vestits. Llavors ja serà tard.
Els arbres ens avisen de la nostre solitud. A la seva manera ens ho diuen ben clar. El món, el planeta ens ha girat l'esquena, ja no es refia de nosaltres, hi ha decidit, com feien els camicazes japonesos, destruïr-se ella mateixa, abans que nosaltres ho fem en nom del futur. El món s'autocaba, i ho tenim ben merescut. Fa temps que ens avisa, ens renya, ens plora, i fins i tot ens castiga de tant en tant, però nosaltres, com alumnes rebels que som , en nom de la llibertat res no fem i per nosaltres ni per ella per evitar-ho. Així som nosaltres, els humans. Incapaços d'escoltar i escoltar-nos els uns als altres. Sords-muts de cap a peus.
La Terra ha decidit acabar amb tot. Suicidar-se, com feien els nobles romans, quan ja per motius personals o per evitar ser condemnats preferien els suicidi voluntari, a casa, cómodament instal.lats al triclini, tallant-se les venes, Així el nostre planeta ho fa, amb la consciència tranquila d'aher-ho donat tot. Per qué cal que ho sapiguem bé, que ho entenguem d'una vegada i per totes, tot el que tenim ho hem tret d'ella. Sense judicis morals, personals, objectius, subjectius o teológics, per altre banda judicis tots ells exclusivament humans, ella mateixa ha decidit acabar. Un Ja N'hi ha prou!! Ja n'estic farta de tot plegat, de les meves entranyes m'ho treieu tot, dels meus boscos ho feu tot malbé, malvarateu les meves riqueses, les meves venes d'aigua blava, els meus boscos, els meus animls i amics, que pel fet de no saber parlar com vosaltres, els menyspreeu, els elimineu, els extermineu espècie rera espècia. Tot us sembla malament, inferior a vosaltres, als vostres valors, sense preguntar, prefigurant les coses. Sempre segons la vostre consciència. ...
Els arbres es moren i tant us fa.
Un altre arbre cau, prop d'un cotxe. Les alarmes alerten a la gent, alguns gossos lladren espantats, tothom mira els cotxes, no sigui pas el seu l'afectat. A als arbres, ningú els mira. Per qué els hi hauriem de fer cas?
A l'escorça dels arbres, arrugada, dura, gruixuda, aquest any se'ls hi ha afegit una altre, de trasparent, líquida, freda que els abraça mortalment, trencan-los primer les branques i després el tronc senser. Un altre arbre cau, cridant, gemengant és que ningú no ho podrà aturar? La gent s'aparta i de la por passen a l'enfadament. Se senten traïts per aquests arbres, que els donen només ombra i aixopluc durant els calurosos i plujosos estius. No s'andonen, encara de la fatalitat del cas. Qui podrà aixoplujar-se més sota les seves branques si no existiran més. Llavors, quan ens n'adonem el terror ens recorrerà per tot el cos, però llavors, ja serà massa tard. Culparem als altres, al clima fins i tot a la lluna o deú qui sap qui, però els arbres ja no hi seràn, el sol ens esclafarà els nostres rostres, i la pluja inundarà els nostres vestits. Llavors ja serà tard.
Els arbres ens avisen de la nostre solitud. A la seva manera ens ho diuen ben clar. El món, el planeta ens ha girat l'esquena, ja no es refia de nosaltres, hi ha decidit, com feien els camicazes japonesos, destruïr-se ella mateixa, abans que nosaltres ho fem en nom del futur. El món s'autocaba, i ho tenim ben merescut. Fa temps que ens avisa, ens renya, ens plora, i fins i tot ens castiga de tant en tant, però nosaltres, com alumnes rebels que som , en nom de la llibertat res no fem i per nosaltres ni per ella per evitar-ho. Així som nosaltres, els humans. Incapaços d'escoltar i escoltar-nos els uns als altres. Sords-muts de cap a peus.
La Terra ha decidit acabar amb tot. Suicidar-se, com feien els nobles romans, quan ja per motius personals o per evitar ser condemnats preferien els suicidi voluntari, a casa, cómodament instal.lats al triclini, tallant-se les venes, Així el nostre planeta ho fa, amb la consciència tranquila d'aher-ho donat tot. Per qué cal que ho sapiguem bé, que ho entenguem d'una vegada i per totes, tot el que tenim ho hem tret d'ella. Sense judicis morals, personals, objectius, subjectius o teológics, per altre banda judicis tots ells exclusivament humans, ella mateixa ha decidit acabar. Un Ja N'hi ha prou!! Ja n'estic farta de tot plegat, de les meves entranyes m'ho treieu tot, dels meus boscos ho feu tot malbé, malvarateu les meves riqueses, les meves venes d'aigua blava, els meus boscos, els meus animls i amics, que pel fet de no saber parlar com vosaltres, els menyspreeu, els elimineu, els extermineu espècie rera espècia. Tot us sembla malament, inferior a vosaltres, als vostres valors, sense preguntar, prefigurant les coses. Sempre segons la vostre consciència. ...
Els arbres es moren i tant us fa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario