De Moscou a Varkutà: 4

Al doctor Ivan li agradava fer parada a un petit café proper de l'estació de Kotlas, on allí romania el tren durant uns llargs minuts. El pont de ferro, desgastat i perillós, sobretot durant l'hivern, creuava el complex lligam de vies plenes de vagons, màquines de tren, operaris i altres serveis que oferia la gran estació. Després de 21 hores dalt del tren, aquella parada era perfecta per fer un mos i estirar les cames una mica, fes fred o calor.

El nostre doctor recorria aquell barri cada any, se'l coneixia com el palmell de la mà i de vegades fins i tot coincidia amb algun conegut que retornava a moscou, o com ell, en els pitjors dels casos, també anava a Ilinsk. En aquests casos, aperentava tenir una gran presa, i feia veure que l'esperava un pacient greu, amb dos sabien que no era veritat, però aquella excusa produïa un cert consol per als dos. Desprès d'unes ràpides paraules cadascú retornava pel seu camí. La cultura russa li agradava per aquest tipus d'engany complaent, volgut i a vegades desitjat. No passava així en altre cultures, com havia llegit en algun llibre que li havia caigut per casualitat a les seves mans durant la seva època de galanteix amb les cultures europeas, aquestes doncs, els agradava despedir-se i parlar i parlar, mai acabaven de dir adéu, en canvi, la seva ràpidament un tornava pel seu camí, sense grans escarafalls.

El bar era petit, confortable, pràctic i el més proper a l'estació. Les parets eren de color blau fosc, sense arribar al fosc fosc, extrany d'explicar, adornades amb les garlandes dorades de les festes del nadal passat o qui sap si del primer nadal quan obriren la cafeteria, les llums eren unes tristes làmpares de color taronja-blanc, esgrogeïdes unes mica pel pas del temps i possiblement de l'aigua que continuament fumejava del samavar. Dues senyores servien el menjar. Una era una marassa, grossa, de pits amples, prominents i cara rodona poc riallera, al contrari del que es podia esperar normalment en aquests casos, de metódic vestit, com si encara servís al partit. Disciplinada. L'altre en canvi era una riallera camarera, una mica poc treballadora, poc curosa amb el vestit que no deixava mai d'observar els clients, satifesta de les seves pastes i el seu samavar, sempre ple d'aigua i vols de sucre o café ràpid al costat.

Després dels anys del doctor sempre tenia la impressió que el recordaven de les últimes vegades, però no eren capaçes cap de les dues de recorda-lo del tot, a tots ens ha passat alguna vegada trobar-nos a algú que no saben ben bé on ubicar, i és per això que es produïa entre aquest curiós triangle un extrany intercanvi de mirades s que acabava sempre amb la mateixa pregunta: "Què voldria?" (deia la marassa). "Un té siusplau, sense sucre". "Alguna cosa per menjar? (deia simpàticament, quasi com cantant la seca companya".