De Moscou a Vorkuta 2

Els grans vagons de ferro, plens de fusta, tots ells pintats amb perfectes enumeracions de lletres i números, indesxifrables, donant un aire de secretisme, com si tot el país fos un gran secret d'estat, com si les mateixes persones també en formessin part indisoluble.
Vies mortes, vies que s'endinsen tot d'una dins dels boscos, sense cap enllumentat per enlloc, sense cases al voltant o a quilómetres, centenars de quilómetres de línies metàl·liques sense fi creuant la basta extensió de terreny i boscos inacabables.
Maresmes, llacs envoltats d'esglèsies, rierols, rius petits, rius grossos i rius com mars passen i desapareixen per la nostre finestre inpreganda amb el vapor del té que la revisora amablament ens ha servit. Gots de l'època de Hruschov, envellits ja però amb bon estat, tractats amb molta cura pel personal dels trens. Aquí i allà, cases de fusta d'un sol pis , la majoria pintades de colors diferents, amb les teulades plenes de neu, les ximeneies fumejant i el fum tímid sense saber per on anar,. Segons m'han dit, si el fum puja cap amunt vol dir que farà fred, i si en canvi no puja vol dir que el dia següent no serà molt fred. Encara és possible veure cases amb vitralls de colors dibuixant l'estrella comunista o petites estrelles clavades a l'entrada de la casa. No per amor al període comunista sinó per pur pasotisme, doncs ens endinsem a una terra remota on els diferents governs que hi han hagut poca cosa han fet per la seva gent. Els governs cauen i venen de nous, però la seva forma de viure, extrema poc canvia.
Omnipresents les velletes amables, sempre somrients, tapades amb coloristes mocadors, llargues faldilles també de colors, carregades de productes que venen als famolencs viatgers, alguns turistes com nosaltres, de Moscou, que també volen descobrir el seu propi pais o retornar als seus orígens, del pare o de la mare.
Els propis revisors i revisores són el contrast d'èpoques en una de sola, amb els seus cabells de tots els colors, rosa, ros natural, negre fosquíssim, pèlroig natural, castany... A la gent del Nord se'ls veu d'una hora lluny, la majoria rossos d'ulls blaus. Mares grosses, autèntiques matrones afables amb els seus fills però perilloses i grolleres amb els fills dels altres. Mans grosses i terrendoses, que no paren de picar sempre alguna cosa. Algunes d'elles podrien ben bé competir amb els esportistes de sumo japonés. Grosses, corpulentes, disciplinades a més no poder. Necessari en aquestes contrades de poca llum solar i tant llarg hivern.
Les llums s'apaguen, és hora de descansar, i només hem recorregut uns pocs quilòmetres, unes quantes hores. Encara ens queda molt camí. El catacrec del tren és constant, imatges apagades de cases prop de les vies amb algunes cares difuminades que miren des de dins, cares rodones i vermelles, contentes de veure que la vida continua com cal. El tren passa i aixó és bó. Sense canvis doncs de la gran capital. El tren passa en uns pocs segons per una petita estació. Es saluden el conductor i el cap d'estació de lluny. El gos i el revisor tapat de dalt a baix amb els valinki, botes típiques pel fred, els guants, la jaqueta i el gorro retornen a la petita cambra iluminada per una petita làmpara i una petita calefacció elèctrica. En aquella petita estació hi podria haver mort el gran escriptor Tolstói, el genial escriptor, i aquest no hi hauria trobat pràcticament cap diferència desprès de cent anys de la seva mort.