Fum de la Xemeneia. Pal de Paller

Em sentia cansat. Les cames em dolien, des de sempre havia tingut problemes a les articulacions i de tant en tant s'inflamaven com un globus de fira. El meu treball tampoc és que m'ajudés molt. Assegut hores i més hores en aquell remot racó, acompanyat per una estufa tampoc era el millor lloc.

L'Anna, la meva esposa sempre recordava el moment que ens vam conèixer, un calorós estiu, en un bar, desprès que un fort ruixat obligués a la gent a refugiar-se on fos per no quedar xapo. A mi sempre m'ha agradat la pluja i recordo perfectament que vaig estar a punt per deixar-me endur i caminar lentament pels carrers abans d'arribar a casa, sentint les gotes relliscant pel front, resseguint la cara, les mans i penetrant de mica en mica per la roba. M'ha agradat sempre aquesta sensació. Això era quan era jove, en aquella època era un galifardeu de 22 anys que estudiava hisòria a la universitat i la mare una futura enginyera .

ens vam conèixer doncs, dins el bar de la font, ben a prop de la plaça de l'Ajuntament. Vaig entrar amb les idees perdudes, com sempre, i recordo que la vaig empènyer sense voler fent-la entrebancar amb una de les seves amigues. Jo la vaig ajudar a aixecar-la i recordo perfectament que vaig quedar envadalit pels seus ulls i el seu perfum que em feu tremolar de dalt a baix. No us ha passat mai? Mireu a una persona o un objecte quansevol i un fred estrany us recorre de dalt a baix per tot el cos fent-vos perdre per uns moments la sensació del temps. Bè, a mi em va passar. A ella en canvi no. Dona de caràcter em va esbroncar de valent. i jo mirant-la absolutament envadalit, dibuixant un petit somriure, que encara la feu enforismar més. Passada l'enraviada ens vam asseure tots junts a prendre un cafè, resulta que entre les seves amigues jo hi tenia una coneguda de la facultat. Encara ara no puc recordar, situar on la vaig conèixer aquella Eva. Tampoc m'atreveixo de preguntar-li a la meva dona, per por de no trencar el record del moment, per fer-lo més, com dir-ho, més etern, com si pel fet de saber un detall més suposaria canviar tot el quadre senser. Això passa.

L'Anna duia un vestit llarg, de flors estampades, viu, que ella mateixa s'havia cosit a casa. Resulta que era una manetes d'allò mès amb la màquina de cosir. De fet, sort en vàrem tenir, quan no teniem ni un duro, cosa normal, quan vam acabar la carrera. Llincenciats i sense feina, un fet obligatori per quasi la majoria dels estudiants. Però m'estic abançant als fets. Continuem amb la descripció. Tenia els cabells recollits en uns llarga treneta, era rosseta, tirant a pèl-roja, amb unes piges curioses sota els ulls que es manifestaven cada cop que agafava color, això passava només els mesos d'estiu, quan el sol apretava d'allò més. La resta de l'any, les piges s'amagaven sota la pell, enconguides, tímides o fredelugues de l'intens i llarg hivern. Unes sabatetes de color grisos cobrien els seus petits peuets.

Perdoni, aquell quadre d'allà, a quin autor pertany? És que a la guia posa una cosa i als auriculars en posa un altre...

Rurih, l'autor és Rurih. Li agrada?

Sí, és interessant- va contestar la turista tímidament, sense saber com continuar la converça. Es notava que l'anglés no era la seva llengua materna. Desprès de pensar-s'ho dos segons, girà cua i retornà al corredor sense gira-se, fins i tot podria dir amb certa pressa, com si la vergonya l'empenyés lluny d'aquella secció del museu.