La venerable Olga era una dona ja molt entrada en anys. Es vestia a 
l'antiga, un mocador de colors li cobria els llisos cavells blancs, 
deixant encara més evident els seu rostre arrugat i els grans ulls blaus
 clars com el cel. Tenia una boca petiteta, que no impedia que d'allí 
sortissin les pitjors paraules russes que un pogués imaginar. Els braços
 cançats mostraven les lluites contínues amb el nombrós grup de gats que
 havitaben la seva casa. Una faldilla també de colors, feta per ella 
mateixa li arribava fins als peus, coberts per unes botes balinquis. Era
 vídua, ja feia anys que el seu marit Mitia havia mort d'un càncer. 
Molta gent de la zona havia mort els darrers anys del càncer. Les proves
 nuclears de l'epoca soviètica no s'atoraren fins ben entrats els anys 
90 quan el sistema es desintegrà del tot. Mentre treia un dels nombrosos
 enciams que tenia al seu petit hort per fer-se una aminda, recordava 
com durant els 80 les dèbils finestres es movien pel vent provocat per 
les explosions nuclears. La consigna era no dir res de res. No preguntar
 era seguir vivint. Alguns, els més molestos foren enviats lluny, als 
camps de treball de Sibèria. Ara ja s'enviava a ningú a enlloc, era 
massa car i difícil de justificar. Ara el govern a través de la 
televisió els deia què fer, els anuncis no deixaven de martillejar les 
cosnciències de la gent, fent-los creure que tot anava bé, que vivien en
 un món millor, lliure, ple d'oportunitats infinites, la idea que ells 
perseguiren durant tots els anys de comunisme. Ara no existien les 
fonteres i per tant tot aniria a millor. Havien passat més de vint anys 
del somni i l'únic canvi eren les cares dels diputats, ni els 
presentadors havien canviat, els joves dels fills dels rics suubstituïen
 els pares. Aquell somni s'havia convertit en un malson, borratxos pels 
carrers, la policia que no només no feia res per a la gent sinó que a 
més a més d'una forma descarada col·laborava amb els mafiosos, amenaçant
 a la gent, els nous petits rics que veien una oportunitat per crèixer i
 viure millor. Pagant al funcionari corrupte del registre públic i el de
 l'ajuntament, la policia passava la informació a les organitzacions 
mafioses dels rics de la ciutat i aquells es dedicaven a amenaçar-los," 
si no pagues, et fotarem foc a la casa o al negoci". Llavors, l'amenaçat
 es dirigia a la policia que "s'oferia" a proteguir-lo. Asumpte 
arreclat. El mafiós de cavell rapat, d'ulleres negres i abric llarg 
negre desapareixia i tothom quedava tranquil per un temps. Així 
funcionava la nova Rússia. Prou bé que ho sabia la vella Olga, que en 
més d'una ocasió havia hagut de donar a la veïna alguna col per tal que 
aquesta parlés amb el seu fill que treballava a la oficina de correus 
per així li portéssin les factures a casa seu a l'hora. De la simple 
col, tant comuna per aquelles terres la corrupció creixia i creixia 
desmesuradament fins a arribar a límits increïbles. Tot s'ha de dir que 
sempre havia estat així. No només la corrupció sinó també el problema 
dels borratxos. Només cal lleguir una mica la literatura rusa i un s'he 
n'adona de la profunditat del problema. Ja fos per la major passiviatat 
de les autoritats abans les cose eren diferents. Més cara a cara, 
sobretot en pobles petits com Kangur. Ara ja no. Calia un contacte que i
 aquest un altre i un altre fins a perdre el compte per poder parlar amb
 l'interessat. Potser eren coses de vells, l'època daurada pensava ella,
 que sempre quan un es feia vell veia el passat com una cosa ideal, però
 en el seu cas el passat era la segona guerra mundial, una època de 
mort, fam i penúria, molta penúria i ideals fracassats. Movent el cap, 
parlant amb ella mateixa recordava l'arribada dels comunistes al poble, 
joves contents, feliços, que creien en un futur igual i millor per a 
tothom. Fins i tot ella, que ra jove en aquell temps s'ho havia cregut i
 compartit. Però no gaire temps. Quan de la penúria de la guerra es 
passà a la penúria de la pau. Per raons estratègiques del tot 
incomprensibles el poble rus seguí passant fam abans, durant i desprès 
de la guerra. Els camps de treball, on en teoria eren camps destinats a 
la millora de la qualitat del poble soviètic, es convertiren en camps 
tolerats d'explotació, diferenciant-se del Golag només que als camps un 
tornava a casa amb la familia esgotat i podia veure la seva familia cada
 dia i al Gulag eren els guàrdies borratxos els únics qui veies. Ni tan 
sols podien tenir més d'una vaca a casa, fos la familia gran o petita i 
les racions per treballar al camp eren ínfimes. Una mica de pa, una mica
 de carn i poca cosa més. Per sort seva, la familia de l'Ola disponia 
d'un camp fèrtil i en conivència amb els veïns conrreaven patates i 
altre verdures intentant que les autoritats no n'informessin de res. Amb
 una bossa de patates o unes cols. Com ara. Pensà la senyora Olga 
espolsant l'ensiam ple de terra i tiran-lo dins la galleda plena de 
tomàquets i altres hortelisses. Res no ha canviat a Rússia. I amb passos
 lents, clavant els peus menudets dins dels solcs de l'hort s'anà 
apropant a la casa de fusta, gran, buida d'animals ja i de bales de 
palla, fins i tot els veïns anaren marxant o morint amb el temps. La 
senyora Olga era la més gran de la petita vila de no més de 300 
habitants. Sense joves que volguéssin continuar amb les feixugues feines
 del camp i del rígid clima que tenia la zona. 6 mesos d'intens hivern, 
colgats de neu, sense aigua calenta corrent i una carretera feta mal bé.
 L'atrotinat autocar passava cada dia prop del llogaret però es feia 
necessari encara caminar  trenta minuts a peu, camp a través per arribar
 al poble. No existia para d'autobusos tal com ens ho imaginem 
nosaltres. No existia una parada. Allí s'atorava el conductor imitant 
com ho havia fet sempre el seu pare o el seu avi, copiant les costums de
 la gent o d'algun company de feina anterior. No existia ni una sola 
senyal, ni una trista barbacana de fusta o plàstic o de ciment, res de 
res. Només laq gran inmensitat dels boscos russos, els camps llaurats o 
coberts per la neu. Al costat de la parada descansaven grans blocs de 
fusta tallada acuradament. La venda de fusta per les grans fàbriques de 
paper era, potser, l'unic gran negoci que encara funcionava a la 
comarca. Els inmensos camions de dos cossos passaven nit i dia per 
aquella carretera sense asfaltar portant grans troncs cap al sud. La 
majoria dels homes de la comarca es dedicaven a la tala i transport de 
la fusta. 
Els dos gats sortiren de sobte per la porta del 
darrera de la casa que donava al camp, on abans hi havia les  vaques i 
gallines. Tot i els crits de la iaia Olga, les dues gates peludes 
s'enroscaren una a cada cama, miulant i ronronajant sense parar. 
Però,
 no veieu que no porto res de manjar per a vosaltres? Des quan us 
agraden les cols i les patates? Sarmonejava la vella Olga, dibuixant un 
somriure. La gata Mia era una peluda i grassa gata de color negre i 
blanc que li agardava dormir a prop  d'una de les  dues apadessades 
finestres de la cuina, ben al costat de la finestra, a prop de la taula 
de menjar. Era com si vigilés des de la finestra qui passava pel carrer o
 com si volgués controlar el fred aire per tal que no entrés dins de 
casa. L'altre gata la Pitia , era també peluda, rossa i blanca i 
preferia dormir sobre la petxka, la cuina  econòmica russa. Cal fer aquí
 una explicació. La petxka de l'àvia Olga era tant gran que permetia 
dues persones estirar-se al damunt durant els dies d'hivern. La petxka 
era fins no fa ven poc en l'objecte més important de la casa, era la 
calefacció i la cuina. En el cas de la iaia Olga estava recoberta de 
guix i unes capes de pintura, en altres casos se les cobria de ceràmica 
de tots colors o de senefes gracioses i colorides. La iaia Olga tenia 
una altre petxka al saló-dormitori, es podia considerar afortunada. 
Seguint
 els seus passos, l'Olga s'assegué a un banc proper a l'entrada de la 
casa. Des d'allí podia veure la vanya, la sauna rusa, on es dutxava 
normalment i on descansava envoltada de vapors, al costat hi havia el 
garatge, amb el tractor que el seu marit havia ell mateix construït, 
utilitzant  peçes d'altres tractors i cotxes. i més a l'esquerra, prop 
del carrer, a mig caure hi havia una teulada  que tapava la llenya 
necessaria per passar l'hivern i cuinar. A això s'ahavia reduït la nova 
rússia moderna. Res havia canviat molt. Les úniques coses noves que 
tenia era un televisor que funcionava de tant en tant, ningú es 
preocupava de posar una antena col·lectiva, a qui li importava, i petita
 nevera on hi guardava el poc menjar qe tenia, la resta el tenia envesat
 en pots de vidres, una col·lecció de pots que s'amagatzamaven any rera 
any. Just davant de la seva casa hi havia l'únic telèfon del poble, unit
 a un pal de la llum. El telèfon, de color blau, durant l'hiven quedava 
cobert per la neu i no era possible d'utilitzar, i quan no era la neu 
l'inutilitzava algun borratxo amb el seu cotxe, que com ulisses amb les 
sirenes s'hi veia atret a tot gas. 
De botigues al 
poble no n'hi havia, només hi havia una caseta de fusta que funcionava 
dos cops a la setmana on s'hi podien comprar els aliments més bàsics com
 el pà o la llet.  Quan feia molt de fred, llavors l'home de la fornera 
repartia casa per casa aquells mateixos productes, fent a l'hora una 
llista d'altres productes que fossin urgents com medecines. La única 
farmàcia disponible es trobava a Ilinsk, capital de comarca, 
relativament a prop però impossible d'anar-hi durant el cru hivern amb 
l'atrotinat autocar. 
L'entrada de la casa era de color
 blau clar amb un munt de petits vidres de colors que formaven dos grans
 finestres per on entrava el sol. La casa estava dividida en dos, la 
meitat pels animals i l'altre per les persones. Dues grans portes de 
massissa fusta frenquejaven l'entrada deixant un ampli recibidor que 
conectava la seva casa amb les quadres ara vuides. Ni els ratolins 
vivien per aquella zona. 
Els seus ulls blaus es 
confonien amb el cel blau i clar d'aquell dia. Ni un sol núvol creuava, 
cosa extranya el cel. Calçada amb els seus balinquis i posant-se el 
mocador de vius colors a lloc es dirigí carregada amb les dues galledes 
dins de casa, deixant milers de records a fora, junt els gats que 
després de mirar-la un moment seguiren jugant amb les grogues flors que 
despuntejaven prop de la porta. 
 



