La venerable Olga era una dona ja molt entrada en anys. Es vestia a
l'antiga, un mocador de colors li cobria els llisos cavells blancs,
deixant encara més evident els seu rostre arrugat i els grans ulls blaus
clars com el cel. Tenia una boca petiteta, que no impedia que d'allí
sortissin les pitjors paraules russes que un pogués imaginar. Els braços
cançats mostraven les lluites contínues amb el nombrós grup de gats que
havitaben la seva casa. Una faldilla també de colors, feta per ella
mateixa li arribava fins als peus, coberts per unes botes balinquis. Era
vídua, ja feia anys que el seu marit Mitia havia mort d'un càncer.
Molta gent de la zona havia mort els darrers anys del càncer. Les proves
nuclears de l'epoca soviètica no s'atoraren fins ben entrats els anys
90 quan el sistema es desintegrà del tot. Mentre treia un dels nombrosos
enciams que tenia al seu petit hort per fer-se una aminda, recordava
com durant els 80 les dèbils finestres es movien pel vent provocat per
les explosions nuclears. La consigna era no dir res de res. No preguntar
era seguir vivint. Alguns, els més molestos foren enviats lluny, als
camps de treball de Sibèria. Ara ja s'enviava a ningú a enlloc, era
massa car i difícil de justificar. Ara el govern a través de la
televisió els deia què fer, els anuncis no deixaven de martillejar les
cosnciències de la gent, fent-los creure que tot anava bé, que vivien en
un món millor, lliure, ple d'oportunitats infinites, la idea que ells
perseguiren durant tots els anys de comunisme. Ara no existien les
fonteres i per tant tot aniria a millor. Havien passat més de vint anys
del somni i l'únic canvi eren les cares dels diputats, ni els
presentadors havien canviat, els joves dels fills dels rics suubstituïen
els pares. Aquell somni s'havia convertit en un malson, borratxos pels
carrers, la policia que no només no feia res per a la gent sinó que a
més a més d'una forma descarada col·laborava amb els mafiosos, amenaçant
a la gent, els nous petits rics que veien una oportunitat per crèixer i
viure millor. Pagant al funcionari corrupte del registre públic i el de
l'ajuntament, la policia passava la informació a les organitzacions
mafioses dels rics de la ciutat i aquells es dedicaven a amenaçar-los,"
si no pagues, et fotarem foc a la casa o al negoci". Llavors, l'amenaçat
es dirigia a la policia que "s'oferia" a proteguir-lo. Asumpte
arreclat. El mafiós de cavell rapat, d'ulleres negres i abric llarg
negre desapareixia i tothom quedava tranquil per un temps. Així
funcionava la nova Rússia. Prou bé que ho sabia la vella Olga, que en
més d'una ocasió havia hagut de donar a la veïna alguna col per tal que
aquesta parlés amb el seu fill que treballava a la oficina de correus
per així li portéssin les factures a casa seu a l'hora. De la simple
col, tant comuna per aquelles terres la corrupció creixia i creixia
desmesuradament fins a arribar a límits increïbles. Tot s'ha de dir que
sempre havia estat així. No només la corrupció sinó també el problema
dels borratxos. Només cal lleguir una mica la literatura rusa i un s'he
n'adona de la profunditat del problema. Ja fos per la major passiviatat
de les autoritats abans les cose eren diferents. Més cara a cara,
sobretot en pobles petits com Kangur. Ara ja no. Calia un contacte que i
aquest un altre i un altre fins a perdre el compte per poder parlar amb
l'interessat. Potser eren coses de vells, l'època daurada pensava ella,
que sempre quan un es feia vell veia el passat com una cosa ideal, però
en el seu cas el passat era la segona guerra mundial, una època de
mort, fam i penúria, molta penúria i ideals fracassats. Movent el cap,
parlant amb ella mateixa recordava l'arribada dels comunistes al poble,
joves contents, feliços, que creien en un futur igual i millor per a
tothom. Fins i tot ella, que ra jove en aquell temps s'ho havia cregut i
compartit. Però no gaire temps. Quan de la penúria de la guerra es
passà a la penúria de la pau. Per raons estratègiques del tot
incomprensibles el poble rus seguí passant fam abans, durant i desprès
de la guerra. Els camps de treball, on en teoria eren camps destinats a
la millora de la qualitat del poble soviètic, es convertiren en camps
tolerats d'explotació, diferenciant-se del Golag només que als camps un
tornava a casa amb la familia esgotat i podia veure la seva familia cada
dia i al Gulag eren els guàrdies borratxos els únics qui veies. Ni tan
sols podien tenir més d'una vaca a casa, fos la familia gran o petita i
les racions per treballar al camp eren ínfimes. Una mica de pa, una mica
de carn i poca cosa més. Per sort seva, la familia de l'Ola disponia
d'un camp fèrtil i en conivència amb els veïns conrreaven patates i
altre verdures intentant que les autoritats no n'informessin de res. Amb
una bossa de patates o unes cols. Com ara. Pensà la senyora Olga
espolsant l'ensiam ple de terra i tiran-lo dins la galleda plena de
tomàquets i altres hortelisses. Res no ha canviat a Rússia. I amb passos
lents, clavant els peus menudets dins dels solcs de l'hort s'anà
apropant a la casa de fusta, gran, buida d'animals ja i de bales de
palla, fins i tot els veïns anaren marxant o morint amb el temps. La
senyora Olga era la més gran de la petita vila de no més de 300
habitants. Sense joves que volguéssin continuar amb les feixugues feines
del camp i del rígid clima que tenia la zona. 6 mesos d'intens hivern,
colgats de neu, sense aigua calenta corrent i una carretera feta mal bé.
L'atrotinat autocar passava cada dia prop del llogaret però es feia
necessari encara caminar trenta minuts a peu, camp a través per arribar
al poble. No existia para d'autobusos tal com ens ho imaginem
nosaltres. No existia una parada. Allí s'atorava el conductor imitant
com ho havia fet sempre el seu pare o el seu avi, copiant les costums de
la gent o d'algun company de feina anterior. No existia ni una sola
senyal, ni una trista barbacana de fusta o plàstic o de ciment, res de
res. Només laq gran inmensitat dels boscos russos, els camps llaurats o
coberts per la neu. Al costat de la parada descansaven grans blocs de
fusta tallada acuradament. La venda de fusta per les grans fàbriques de
paper era, potser, l'unic gran negoci que encara funcionava a la
comarca. Els inmensos camions de dos cossos passaven nit i dia per
aquella carretera sense asfaltar portant grans troncs cap al sud. La
majoria dels homes de la comarca es dedicaven a la tala i transport de
la fusta.
Els dos gats sortiren de sobte per la porta del
darrera de la casa que donava al camp, on abans hi havia les vaques i
gallines. Tot i els crits de la iaia Olga, les dues gates peludes
s'enroscaren una a cada cama, miulant i ronronajant sense parar.
Però,
no veieu que no porto res de manjar per a vosaltres? Des quan us
agraden les cols i les patates? Sarmonejava la vella Olga, dibuixant un
somriure. La gata Mia era una peluda i grassa gata de color negre i
blanc que li agardava dormir a prop d'una de les dues apadessades
finestres de la cuina, ben al costat de la finestra, a prop de la taula
de menjar. Era com si vigilés des de la finestra qui passava pel carrer o
com si volgués controlar el fred aire per tal que no entrés dins de
casa. L'altre gata la Pitia , era també peluda, rossa i blanca i
preferia dormir sobre la petxka, la cuina econòmica russa. Cal fer aquí
una explicació. La petxka de l'àvia Olga era tant gran que permetia
dues persones estirar-se al damunt durant els dies d'hivern. La petxka
era fins no fa ven poc en l'objecte més important de la casa, era la
calefacció i la cuina. En el cas de la iaia Olga estava recoberta de
guix i unes capes de pintura, en altres casos se les cobria de ceràmica
de tots colors o de senefes gracioses i colorides. La iaia Olga tenia
una altre petxka al saló-dormitori, es podia considerar afortunada.
Seguint
els seus passos, l'Olga s'assegué a un banc proper a l'entrada de la
casa. Des d'allí podia veure la vanya, la sauna rusa, on es dutxava
normalment i on descansava envoltada de vapors, al costat hi havia el
garatge, amb el tractor que el seu marit havia ell mateix construït,
utilitzant peçes d'altres tractors i cotxes. i més a l'esquerra, prop
del carrer, a mig caure hi havia una teulada que tapava la llenya
necessaria per passar l'hivern i cuinar. A això s'ahavia reduït la nova
rússia moderna. Res havia canviat molt. Les úniques coses noves que
tenia era un televisor que funcionava de tant en tant, ningú es
preocupava de posar una antena col·lectiva, a qui li importava, i petita
nevera on hi guardava el poc menjar qe tenia, la resta el tenia envesat
en pots de vidres, una col·lecció de pots que s'amagatzamaven any rera
any. Just davant de la seva casa hi havia l'únic telèfon del poble, unit
a un pal de la llum. El telèfon, de color blau, durant l'hiven quedava
cobert per la neu i no era possible d'utilitzar, i quan no era la neu
l'inutilitzava algun borratxo amb el seu cotxe, que com ulisses amb les
sirenes s'hi veia atret a tot gas.
De botigues al
poble no n'hi havia, només hi havia una caseta de fusta que funcionava
dos cops a la setmana on s'hi podien comprar els aliments més bàsics com
el pà o la llet. Quan feia molt de fred, llavors l'home de la fornera
repartia casa per casa aquells mateixos productes, fent a l'hora una
llista d'altres productes que fossin urgents com medecines. La única
farmàcia disponible es trobava a Ilinsk, capital de comarca,
relativament a prop però impossible d'anar-hi durant el cru hivern amb
l'atrotinat autocar.
L'entrada de la casa era de color
blau clar amb un munt de petits vidres de colors que formaven dos grans
finestres per on entrava el sol. La casa estava dividida en dos, la
meitat pels animals i l'altre per les persones. Dues grans portes de
massissa fusta frenquejaven l'entrada deixant un ampli recibidor que
conectava la seva casa amb les quadres ara vuides. Ni els ratolins
vivien per aquella zona.
Els seus ulls blaus es
confonien amb el cel blau i clar d'aquell dia. Ni un sol núvol creuava,
cosa extranya el cel. Calçada amb els seus balinquis i posant-se el
mocador de vius colors a lloc es dirigí carregada amb les dues galledes
dins de casa, deixant milers de records a fora, junt els gats que
després de mirar-la un moment seguiren jugant amb les grogues flors que
despuntejaven prop de la porta.