La venerable Olga

La venerable Olga era una dona ja molt entrada en anys. Es vestia a l'antiga, un mocador de colors li cobria els llisos cavells blancs, deixant encara més evident els seu rostre arrugat i els grans ulls blaus clars com el cel. Tenia una boca petiteta, que no impedia que d'allí sortissin les pitjors paraules russes que un pogués imaginar. Els braços cançats mostraven les lluites contínues amb el nombrós grup de gats que havitaben la seva casa. Una faldilla també de colors, feta per ella mateixa li arribava fins als peus, coberts per unes botes balinquis. Era vídua, ja feia anys que el seu marit Mitia havia mort d'un càncer. Molta gent de la zona havia mort els darrers anys del càncer. Les proves nuclears de l'epoca soviètica no s'atoraren fins ben entrats els anys 90 quan el sistema es desintegrà del tot. Mentre treia un dels nombrosos enciams que tenia al seu petit hort per fer-se una aminda, recordava com durant els 80 les dèbils finestres es movien pel vent provocat per les explosions nuclears. La consigna era no dir res de res. No preguntar era seguir vivint. Alguns, els més molestos foren enviats lluny, als camps de treball de Sibèria. Ara ja s'enviava a ningú a enlloc, era massa car i difícil de justificar. Ara el govern a través de la televisió els deia què fer, els anuncis no deixaven de martillejar les cosnciències de la gent, fent-los creure que tot anava bé, que vivien en un món millor, lliure, ple d'oportunitats infinites, la idea que ells perseguiren durant tots els anys de comunisme. Ara no existien les fonteres i per tant tot aniria a millor. Havien passat més de vint anys del somni i l'únic canvi eren les cares dels diputats, ni els presentadors havien canviat, els joves dels fills dels rics suubstituïen els pares. Aquell somni s'havia convertit en un malson, borratxos pels carrers, la policia que no només no feia res per a la gent sinó que a més a més d'una forma descarada col·laborava amb els mafiosos, amenaçant a la gent, els nous petits rics que veien una oportunitat per crèixer i viure millor. Pagant al funcionari corrupte del registre públic i el de l'ajuntament, la policia passava la informació a les organitzacions mafioses dels rics de la ciutat i aquells es dedicaven a amenaçar-los," si no pagues, et fotarem foc a la casa o al negoci". Llavors, l'amenaçat es dirigia a la policia que "s'oferia" a proteguir-lo. Asumpte arreclat. El mafiós de cavell rapat, d'ulleres negres i abric llarg negre desapareixia i tothom quedava tranquil per un temps. Així funcionava la nova Rússia. Prou bé que ho sabia la vella Olga, que en més d'una ocasió havia hagut de donar a la veïna alguna col per tal que aquesta parlés amb el seu fill que treballava a la oficina de correus per així li portéssin les factures a casa seu a l'hora. De la simple col, tant comuna per aquelles terres la corrupció creixia i creixia desmesuradament fins a arribar a límits increïbles. Tot s'ha de dir que sempre havia estat així. No només la corrupció sinó també el problema dels borratxos. Només cal lleguir una mica la literatura rusa i un s'he n'adona de la profunditat del problema. Ja fos per la major passiviatat de les autoritats abans les cose eren diferents. Més cara a cara, sobretot en pobles petits com Kangur. Ara ja no. Calia un contacte que i aquest un altre i un altre fins a perdre el compte per poder parlar amb l'interessat. Potser eren coses de vells, l'època daurada pensava ella, que sempre quan un es feia vell veia el passat com una cosa ideal, però en el seu cas el passat era la segona guerra mundial, una època de mort, fam i penúria, molta penúria i ideals fracassats. Movent el cap, parlant amb ella mateixa recordava l'arribada dels comunistes al poble, joves contents, feliços, que creien en un futur igual i millor per a tothom. Fins i tot ella, que ra jove en aquell temps s'ho havia cregut i compartit. Però no gaire temps. Quan de la penúria de la guerra es passà a la penúria de la pau. Per raons estratègiques del tot incomprensibles el poble rus seguí passant fam abans, durant i desprès de la guerra. Els camps de treball, on en teoria eren camps destinats a la millora de la qualitat del poble soviètic, es convertiren en camps tolerats d'explotació, diferenciant-se del Golag només que als camps un tornava a casa amb la familia esgotat i podia veure la seva familia cada dia i al Gulag eren els guàrdies borratxos els únics qui veies. Ni tan sols podien tenir més d'una vaca a casa, fos la familia gran o petita i les racions per treballar al camp eren ínfimes. Una mica de pa, una mica de carn i poca cosa més. Per sort seva, la familia de l'Ola disponia d'un camp fèrtil i en conivència amb els veïns conrreaven patates i altre verdures intentant que les autoritats no n'informessin de res. Amb una bossa de patates o unes cols. Com ara. Pensà la senyora Olga espolsant l'ensiam ple de terra i tiran-lo dins la galleda plena de tomàquets i altres hortelisses. Res no ha canviat a Rússia. I amb passos lents, clavant els peus menudets dins dels solcs de l'hort s'anà apropant a la casa de fusta, gran, buida d'animals ja i de bales de palla, fins i tot els veïns anaren marxant o morint amb el temps. La senyora Olga era la més gran de la petita vila de no més de 300 habitants. Sense joves que volguéssin continuar amb les feixugues feines del camp i del rígid clima que tenia la zona. 6 mesos d'intens hivern, colgats de neu, sense aigua calenta corrent i una carretera feta mal bé. L'atrotinat autocar passava cada dia prop del llogaret però es feia necessari encara caminar trenta minuts a peu, camp a través per arribar al poble. No existia para d'autobusos tal com ens ho imaginem nosaltres. No existia una parada. Allí s'atorava el conductor imitant com ho havia fet sempre el seu pare o el seu avi, copiant les costums de la gent o d'algun company de feina anterior. No existia ni una sola senyal, ni una trista barbacana de fusta o plàstic o de ciment, res de res. Només laq gran inmensitat dels boscos russos, els camps llaurats o coberts per la neu. Al costat de la parada descansaven grans blocs de fusta tallada acuradament. La venda de fusta per les grans fàbriques de paper era, potser, l'unic gran negoci que encara funcionava a la comarca. Els inmensos camions de dos cossos passaven nit i dia per aquella carretera sense asfaltar portant grans troncs cap al sud. La majoria dels homes de la comarca es dedicaven a la tala i transport de la fusta.

Els dos gats sortiren de sobte per la porta del darrera de la casa que donava al camp, on abans hi havia les vaques i gallines. Tot i els crits de la iaia Olga, les dues gates peludes s'enroscaren una a cada cama, miulant i ronronajant sense parar.

Però, no veieu que no porto res de manjar per a vosaltres? Des quan us agraden les cols i les patates? Sarmonejava la vella Olga, dibuixant un somriure. La gata Mia era una peluda i grassa gata de color negre i blanc que li agardava dormir a prop d'una de les dues apadessades finestres de la cuina, ben al costat de la finestra, a prop de la taula de menjar. Era com si vigilés des de la finestra qui passava pel carrer o com si volgués controlar el fred aire per tal que no entrés dins de casa. L'altre gata la Pitia , era també peluda, rossa i blanca i preferia dormir sobre la petxka, la cuina econòmica russa. Cal fer aquí una explicació. La petxka de l'àvia Olga era tant gran que permetia dues persones estirar-se al damunt durant els dies d'hivern. La petxka era fins no fa ven poc en l'objecte més important de la casa, era la calefacció i la cuina. En el cas de la iaia Olga estava recoberta de guix i unes capes de pintura, en altres casos se les cobria de ceràmica de tots colors o de senefes gracioses i colorides. La iaia Olga tenia una altre petxka al saló-dormitori, es podia considerar afortunada.

Seguint els seus passos, l'Olga s'assegué a un banc proper a l'entrada de la casa. Des d'allí podia veure la vanya, la sauna rusa, on es dutxava normalment i on descansava envoltada de vapors, al costat hi havia el garatge, amb el tractor que el seu marit havia ell mateix construït, utilitzant peçes d'altres tractors i cotxes. i més a l'esquerra, prop del carrer, a mig caure hi havia una teulada que tapava la llenya necessaria per passar l'hivern i cuinar. A això s'ahavia reduït la nova rússia moderna. Res havia canviat molt. Les úniques coses noves que tenia era un televisor que funcionava de tant en tant, ningú es preocupava de posar una antena col·lectiva, a qui li importava, i petita nevera on hi guardava el poc menjar qe tenia, la resta el tenia envesat en pots de vidres, una col·lecció de pots que s'amagatzamaven any rera any. Just davant de la seva casa hi havia l'únic telèfon del poble, unit a un pal de la llum. El telèfon, de color blau, durant l'hiven quedava cobert per la neu i no era possible d'utilitzar, i quan no era la neu l'inutilitzava algun borratxo amb el seu cotxe, que com ulisses amb les sirenes s'hi veia atret a tot gas.

De botigues al poble no n'hi havia, només hi havia una caseta de fusta que funcionava dos cops a la setmana on s'hi podien comprar els aliments més bàsics com el pà o la llet. Quan feia molt de fred, llavors l'home de la fornera repartia casa per casa aquells mateixos productes, fent a l'hora una llista d'altres productes que fossin urgents com medecines. La única farmàcia disponible es trobava a Ilinsk, capital de comarca, relativament a prop però impossible d'anar-hi durant el cru hivern amb l'atrotinat autocar.

L'entrada de la casa era de color blau clar amb un munt de petits vidres de colors que formaven dos grans finestres per on entrava el sol. La casa estava dividida en dos, la meitat pels animals i l'altre per les persones. Dues grans portes de massissa fusta frenquejaven l'entrada deixant un ampli recibidor que conectava la seva casa amb les quadres ara vuides. Ni els ratolins vivien per aquella zona.

Els seus ulls blaus es confonien amb el cel blau i clar d'aquell dia. Ni un sol núvol creuava, cosa extranya el cel. Calçada amb els seus balinquis i posant-se el mocador de vius colors a lloc es dirigí carregada amb les dues galledes dins de casa, deixant milers de records a fora, junt els gats que després de mirar-la un moment seguiren jugant amb les grogues flors que despuntejaven prop de la porta.